dilluns, 23 de març del 2009

L’alternativisme més tòpic

Imaginem que hem de crear un producte cultural. Ha de ser nou i innovador, que trenqui amb les marques deixades per la cultura actual i, sobretot, que impressioni. És fàcil creure que podem fer alguna cosa totalment diferent, però fins a quin punt ens allunyarem dels tòpics, de les convencions? Totes les reivindicacions “alternatives” acaben convertint-se en tòpiques, i sí, també típiques. És massa tard per a reformular una cultura estètica que es basa justament en això: en els tòpics i en els no-tòpics (que realment acaben sent una versió dels mateixos tòpics).
Actualment has de ser un creador; se’t pressuposen qualitats idònies per tenir sempre apunt un comentari agut, una reflexió profunda, un anàlisi exhaustiu,... però al cap i a la fi, totes aquestes expressions sempre recauen sobre els mateixos temes. Aquest és només un exemple de quan d’arrelats estan entre nosaltres els tòpics, fins al punt de formar part de la vida quotidiana de tothom. Per això no cal anar a buscar la portada que presentà la revista Vogue amb la Penélope Cruz com a imatge de l’espanyola idea de Carmen de Merimée, per veure exemples de tipificació. O criticar durament la pel•lícula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona. Ara sembla que ens haguem de posicionar o en la banda dels que segueixen creient en els tòpics o en la banda dels que lluiten aferrissadament contra aquestos, i com ja he mencionat recauen en un alternativisme que no defuig a la vegada els propis tòpics.





També podem creure que sense la ruptura dels tòpics clàssics res en el món cultural hagués canviat, i que seguiríem amb les manifestacions culturals d’antany. És veritat. Però ara ja s’ha acabat la època del radicalisme que intentava tergiversar qualsevol mostra de tradició o costum que trobés i ens trobem en un període on justament un dels tòpics més estesos és el de buscar l’alternativa a tot.

Per això, us proposo una reflexió molt més senzilla i la vegada beneficiosa, tal i com iniciava aquesta entrada. Imagineu-vos un producte cultural que aconsegueixi trencar amb els tòpics, que sigui coherent i que a la vegada satisfaci totes les expectatives que es puguin posar en ell.
Aviseu-me si teniu sort.


diumenge, 22 de febrer del 2009

Alandalús, paradís de l'eternitat

Aquest any es celebra el quart centenari de l’expulsió dels moriscos. Fou el 1609 quan Felip III va decretar l’expulsió de gairebé mig milió d’espanyols amb arrels musulmanes, un grup minoritari que conservaven la seva religió i costums. Eren els vestigis del mossarabisme i del mudejarisme que tan correntment s’havia tolerat durant l’Edat mitjana. Aquest fet històric tingué conseqüències terribles per a l’Espanya d’aquells anys, principalment en el Regne de València, on es produí un gran despoblament del camps i feu trontollar l’economia.

Una de les primeres coses que vaig voler saber sobre l’expulsió dels moriscos, era les conseqüències d’aquest fet a la meva terra i l’opinió que se’n tenia. Com sabia tractat el fet o quines impressions havia deixat. Una breu ullada a l’arxiu de premsa de la Paeria (bastant posterior evidentment) ha sigut suficient per veure com havien estat de beneficiosos per Lleida aquells 450 anys de període àrab que tan tràgicament van acabar el 1609. Un exemple el podeu trobar aquí en el Diario de Lérida del dia 10 de febrer del 1968.

Durant el llarg de la història són molts els actes commemoratius que s’han dut a terme a Espanya, però aquest 2009 està prenent un interès especial. Un exemple n’és el material que està realitzant el professor de la universitat Autònoma de Barcelona, José Maria Perceval i que es pot trobar en http://www.1609-2009.es/ i http://www.youtube.com/watch?v=ZMwKAwH9EwA o alguns actes impulsats pel Centre Cultural Islàmic de València. Però com molt bé diu José Manuel Fajardo en un article de El País http://www.elpais.com/articulo/opinion/Moriscos/mayor/exilio/espanol/elpepiopi/20090102elpepiopi_11/Tes aquesta commemoració no deixa de ser una oportunitat política per a molts, cosa que resta afecció a les accions.


Si voleu saber més coses sobre l’expulsió d’aquest poble és interessant consultar http://xarquia.blogspot.com/.


ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

dissabte, 21 de febrer del 2009

Presentació

Ideant cultura neix fruit de la necessitat de tenir un suport que reculli totes les impressions, comentaris, critiques o altres reflexions culturals que vagin sorgint al llarg de l’assignatura.

Periodisme especialitzat en cultura serà una assignatura semestral que ha d’incidir en l’anàlisi i el comentari, principalment cultural. Així doncs, setmana rere setmana anirem actualitzat amb material d’índole ben variada, relacionat amb la indústria cultural actual i d’antany.

Eunís