Tal i com podem llegir en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, aquesta és la història de la plaça de Torrebesses, contada per Josep Jané i Periu, gran historiador del poble.
L’església que gelà el fred (realitat de l’ahir)
El divendres, 24 de setembre de 1869, tingué lloc la col·locació de la primera pedra del que havia d’ésser el temple parroquial de la vila de Torrebesses dels temps moderns.
El 25, dissabte, se celebrà una missa al recinte de la nova església i el senyor bisbe de Lleida, que arribà en una comitiva de carros, tartanes i cavalls, beneí i col·locà la primera pedra.
Però la vertadera història del viatge i del temple parroquial comença qual els homes de Torrebesses de les últimes décades del segle XIX començaren amb la més gran il·lusió de la seva vida, una obra pròpia d’un poble que tenia aspiracions de modernitat i buscava una solució a la falta de cabuda d’una església petita en aquell temps, per un poble d’un miler de persones, i que en les grans festivitats no podia acollir al seu recinte la totalitat dels seus fidels.
Era una obra gegantina, de grans proporcions: 41 metres de llarg, per 20 d’ample, 3 naus, una de gran i dues de petites, vuit columnes centrals, i campanar central amb la façana de gran alçaria i únic en tota la comarca. Descansant sobre la porta de l’entrada al davant un aplaça i al darrera tres absis i sagristia.
En els anys 1867 i 1868, el senyor alcalde de Torrebesses, Tomàs Ballester, fill de la Granadella, degut als greus problemes de capacitat del temple actual en aquells temps llunyans i degut a les pressions dels veïns per buscar una solució al problema, inicià les gestions pertinents per començar la gran obra de Torrebesses del segle XIX.
Fet el projecte, aprovació de plànols i altres, junt amb la promesa de tot el poble de fer el treball a jova, amb un pressupost total de cenc-cinc mil pessetes, que es recolliren de la donació d’una petita part de les collites anyals per part de totes les cases.
Començaren, doncs, les primeres obres de fonaments i foren beneïdes pel senyor bisbe de Lleida amb gran solemnitat com hem ressenyat abans.
Però el desastre climatològic de l’any 1869 amb la mort dels arbres de la comarca i també els del poble per causa dels intensos freds i gelades d’aquell any deixà mancats de recursos per més de tres anys consecutius a tot un poble, que va haver de renunciar a aquell projecte únic del que pot aconseguir l’esforç humà quan és sincer i aspira a una causa noble per a tota la comunitat.
Suspeses les obres, començaren els constrenyiments dels arquitectes i picapedrers i altres contra el senyor alcalde, que sol i acorralat, sense recursos econòmics per a fer-hi front, va haver de vendre, sense pensar massa en el seu avenir, totes les terres per a poder atendre els creditors i pagar les 35.000 pessetes gastades fins aquell moment.
El bon alcalde Tomàs Ballester de la Granadella i la seva esposa Raimunda Freixa d’Ulldemolins, filla de cal Pons, quedaren sense recursos i amb grans deutes per pagar. Però amb gran coratge afrontaren la dura realitat de la vida.
Així doncs, quedà l’església començada, però inacabada, car en aquells moments, i segons els vells, feien falta setze cents duros per acabar l’obra, setze cents duros que no pogueren sortir d’enlloc, quedant allí paralitzada l’obra d’una gran església que avui és coneguda per: “L’església que matà el fred”, però que encara que mut testimoni, roman com a senyal de respecte de l’esforça i memòria d’uns avantpassats dignes, tot esperant que algun dia es pugui reprendre l’afer.
Actualment l’església que matà el fred és una plaça. Lúnic ús religiós que li donem, és per Nadal, que alberga el mercat de productes tradicionals que s’organitza amb el pessebre vivent. La resta de l’any, paradoxalment, s’hi celebren festes de caires ben diversos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada