Ítaca

Comentar el poema Ítaca de Kavafis és molt personal. És un poema que de ben segur a cadascú produeix unes sensacions i impressions diferents i personals. És l’encant dels poemes com aquest. Kavafis va ser un poeta grec, una de les figures més importants del renaixement de la literatura grega moderna. A Catalunya el van fer més conegut les traduccions de Carles Riba o la cançó que li dedicà Lluís Llach.

Ítaca és un destí, el nostre, el de cadascú. Ítaca representa el que cadascú és proposa com a destí o com a objectiu i la forma que tria per arribar-hi. Potser és la mort aquest destí, potser també és la vida. Sigui el que sigui és el nostre destí i això el fa únic. O potser, simplement és un repte, una meta que volem assolir. Igualment, sigui el que sigui serem nosaltres qui el limitarem, qui n’escollirem les característiques i les variants. “Has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”, Kavafis ens fa aquesta reflexió tan encertada per fer-nos donar compte de la importància del trajecte i recorregut que precedeix a aquest destí. És justament aquí on hem de treballar, on hem d’intentar fer-lo tan gratificant com puguem. “Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar.” És justament aquesta la idea que ha de governar el nostre viatge. Tot viatjant ha de tenir clar que l’important, el que realment importa de veritat , és el camí i no tan aquest destí. Aquest viatge èpic i humà ha de servir per créixer, per formar-te com a persona en l’àmbit que hagis escollit, t’ha de servir per superar-te. Ha de ser com un salt al precipici que porta el teu nom i que representa tot el que tu ets. Ha de ser un creuer pel mar que banya les teves emocions i desitjos més íntims. En definitiva, ha de ser la teva travessia cap a tot allò que vulguis, cap a tot allò que sempre has anhelat i que et mostrarà també l’encant de les limitacions humanes. No som l’heroi semidiví que presentaven els relats clàssics, però el nostre camí ens portarà de la mateixa manera a Ítaca, a la nostra Ítaca.

Viatge a Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Konstantinos Pétrou Kavafis

Fa uns dies, el programa radiofònic Cabaret elèctric presentava la cantautora lleidatana Meritxell Gené amb aquestes paraules “Si Kavafis hagués pogut tenir iPod, en el viatge a Ítaca t’hauria proposat per escalfar les veus dels pelegrins...” No hi podria estar més d’acord. Per això m’agradaria que rellegíssiu el poema de Kavafis amb aquesta cançó de fons i comenceu a pensar en quina és la vostra Ítaca i com ho fareu per arribar-hi.

Particularitats

Art. Per parlar d’art, primer hauríem d’intentar formular-ne una definició, almenys un esbós del que pot significar aquest concepte tan abstracte. Segons l’enciclopèdia catalana http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0220638 la percepció de l’art ha estat ben diferent durant la història: L’elaboració teòrica i la consagració d’aquesta diferència entre art i tècnica són encara més tardanes: no fou fins al S XVIII que els filòsofs començaren a parlar de l’art en el sentit en què avui és entès [...]Però l’ambigüitat del terme art reflecteix, encara avui, l’ambigüitat dels objectes o les activitats mateixes que designa. [...]Allò que hom aprecia com a artístic en un moment històric no és independent de les transformacions culturals – de la sensibilitat, del gust, de la moda i tot- que, a vegades, fa veure “art” on la generació anterior no veia sinó objectes sense interès.

I quedem-nos encara amb una última reflexió: Si hom vol trobar el denominador comú —el "tret familiar comú", com diu Wittgenstein— entre tots aquests objectes o activitats, que són qualificats d'art, no ha de cercar-lo, doncs, ni en la "forma" ni en la "intenció" d'aquestes obres, sinó en l'estructura a què responen: en el fet que totes elles, en nom d'exigències reals, instauren o estabilitzen un ordre nou —un nou estil— que trenca o erosiona el codi o sistema formal establert i que tendeix, al capdavall, a transformar-se al seu torn en el codi convencional, en la forma de parlar, de fer o de veure, establerta.

Després de llegir això potser encara no podem profunditzar en el què és art, però art hauria de ser el que representi per nosaltres, i justament ho ha de ser en l’ara i en l’aquí.

Per això, després d’haver vist la noticia de la subhasta del sofà preferit d’Yves Saint Lauren per 21.900.000 euros i de la resta de les seves “exquisides” peces i obres d’art no m’escandalitzo, simplement em sorprenc. Hem sorprenc de com és pot arribar a pagar tants i tants diners per l’art, quan l’art hauria de ser accessible per a tothom. I si decidim per unanimitat que aquest sofà o aquesta col·lecció forma part de l’art, encara amb més motius em sorprenc.

L’art d’estimar, l’art de la guerra, l’art de la farsa, l’art de la mentida, el setè art... que són aquests arts? Siguin tècnica o siguin art, no deixen de ser per alguns i en algunes èpoques les millors i més belles de les coses possibles, pensables i realitzables. No és això també art? No ens provoca emocions, influeix en el més íntim de l’individu i ens pertorba? Perquè limitar la definició d’art a un recorregut històric per algunes disciplines o, simplement per algunes subhastes, exposicions d’art o galeries? No és, en fi, estètica?

I això? és art?