Imaginem que hem de crear un producte cultural. Ha de ser nou i innovador, que trenqui amb les marques deixades per la cultura actual i, sobretot, que impressioni. És fàcil creure que podem fer alguna cosa totalment diferent, però fins a quin punt ens allunyarem dels tòpics, de les convencions? Totes les reivindicacions “alternatives” acaben convertint-se en tòpiques, i sí, també típiques. És massa tard per a reformular una cultura estètica que es basa justament en això: en els tòpics i en els no-tòpics (que realment acaben sent una versió dels mateixos tòpics).
Actualment has de ser un creador; se’t pressuposen qualitats idònies per tenir sempre apunt un comentari agut, una reflexió profunda, un anàlisi exhaustiu,... però al cap i a la fi, totes aquestes expressions sempre recauen sobre els mateixos temes. Aquest és només un exemple de quan d’arrelats estan entre nosaltres els tòpics, fins al punt de formar part de la vida quotidiana de tothom. Per això no cal anar a buscar la portada que presentà la revista Vogue amb la Penélope Cruz com a imatge de l’espanyola idea de Carmen de Merimée, per veure exemples de tipificació. O criticar durament la pel•lícula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona. Ara sembla que ens haguem de posicionar o en la banda dels que segueixen creient en els tòpics o en la banda dels que lluiten aferrissadament contra aquestos, i com ja he mencionat recauen en un alternativisme que no defuig a la vegada els propis tòpics.
Actualment has de ser un creador; se’t pressuposen qualitats idònies per tenir sempre apunt un comentari agut, una reflexió profunda, un anàlisi exhaustiu,... però al cap i a la fi, totes aquestes expressions sempre recauen sobre els mateixos temes. Aquest és només un exemple de quan d’arrelats estan entre nosaltres els tòpics, fins al punt de formar part de la vida quotidiana de tothom. Per això no cal anar a buscar la portada que presentà la revista Vogue amb la Penélope Cruz com a imatge de l’espanyola idea de Carmen de Merimée, per veure exemples de tipificació. O criticar durament la pel•lícula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona. Ara sembla que ens haguem de posicionar o en la banda dels que segueixen creient en els tòpics o en la banda dels que lluiten aferrissadament contra aquestos, i com ja he mencionat recauen en un alternativisme que no defuig a la vegada els propis tòpics.
També podem creure que sense la ruptura dels tòpics clàssics res en el món cultural hagués canviat, i que seguiríem amb les manifestacions culturals d’antany. És veritat. Però ara ja s’ha acabat la època del radicalisme que intentava tergiversar qualsevol mostra de tradició o costum que trobés i ens trobem en un període on justament un dels tòpics més estesos és el de buscar l’alternativa a tot.
Per això, us proposo una reflexió molt més senzilla i la vegada beneficiosa, tal i com iniciava aquesta entrada. Imagineu-vos un producte cultural que aconsegueixi trencar amb els tòpics, que sigui coherent i que a la vegada satisfaci totes les expectatives que es puguin posar en ell.
Aviseu-me si teniu sort.